-
-
1.615 m
469 m
0
24
48
96,67 km

Vista 1770 veces, descargada 46 veces

cerca de Oliana, Catalunya (España)

Traçat complert del Camí d'Andorra realitzat d'una sola tirada la primera setmana de Setembre al llarg de més de 24 hores per 4 trail-runners de Girona. L'alt desnivell acumulat de la ruta, afegit a la duresa del terreny i la manca d'aigua en bona part del camí, fan d'aquest track un exemple de superació prou destacable. Serveixi com a botó de mostra la dada obtinguda al IBP index: 490 HKG.

Per aquesta raó, habitualment es recomana fer la ruta en diverses etapes, tal i com es proposa al web del Camí d'Andorra. Els waypoints indiquen els punts d'avituallament que es van seleccionar.

Obs: Els errors observats als indicadors temporals (durada total, temps parats...)es deuen al fet d’haver fusionat les dades del rellotge amb les del GPS i a les pèrdues de senyal patides en alguns trams de la ruta (p.e. canal de Jaça o de la Cabra Morta). Ara bé, tant el traçat com el desnivell acumulat són fidedignes.

-----------CRÒNICA DELS FETS-----------------------------------------------

El cap de setmana del 31 d’agost al 1 de setembre, un grup de Girona varen aconseguir dur a terme un repte que feia temps que tenien al cap: Fer la ruta “El Pas dels Pirineus” sencera, d’una sola tirada. No ha estat fàcil, ha calgut un intent fallit, del que varen agafar molta experiència de com dur-la a terme per poder-la acabar amb èxit.


CRÒNICA D’EN JORDI

Ànims, que ja queda poc!
Aquestes van ser les considerades paraules que molt amablement ens van dedicar un grup d’excursionistes que ens varem creuar passat el l’ermita de Castell-llebre, aproximadament al km 1 de la nostra aventura. Evidentment, desconeixien la cruel ironia de les seves paraules, ja que tot just acabàvem de començar una marxa que ens esperava amb 100 km de distància per recórrer. La dificultat però, no només romandria en la distància, sinó també en els imponents i simpàtics 6000 i escaig metres de desnivell positiu repartits entre camins més propis de fugitius que de marxants avesats a la muntanya.
El grup d’intrèpids estava format per: en Xevi Bosch, sense qui no hauríem pogut acomplir el repte gràcies a què ens anava acompanyant amb el cotxe per fer-nos d’indispensable avituallament mòbil en diferents punts del recorregut; en Josep Mª Ripoll, autèntic senglar de la muntanya, impulsor i enginyer de la proposta; en Salva Lorda, veu de l’experiència en curses de resistència; en Quim Cassany, que en menys d’un any ha estat capaç d’endinsar-se exitosament al món de les curses de muntanya; i un servidor, Jordi Requena.
L’expedició va començar amb una inesperada visita al poble de la Cellera de Ter, a causa de l’oblit d’en Josep Mª, de la bossa amb tots els estris, segurament pels nervis. Després ens va dir que havia estat uns dels únics cops de la seva vida que havia preparat la bossa la nit abans per no deixar-se res, i senzillament l’endemà s’ho va deixar tot; tota la bossa al carrer, davant la porta de casa seva. Evidentment 2 hores més tard estava tot al mateix lloc on ho havia deixat (avantatges de viure en un poble).
Varem poder començar a emprendre el camí des del pont d’Oliana a les 11 del matí tal i com estava previst. 28h després finalitzàvem el recorregut en arribar a Sant Julià, havent passat per llocs tant emblemàtics de la marxa del Pas dels Pirineus com son: el poble de Peramola, Pallerols, la casa del Corb, la casa d’Aubenç, Fenollet, on ens esperaven uns encoratjadors macarrons casolans calents per sopar, el coll de Santa Fe, el coll de l’Ares, la collada de la Torre, el coll de Cabramorta, Mas Alins i finalment Sant Julià de Lòria, completant íntegrament la caminada del Pas dels Pirineus.
Al llarg del camí ens anaven esperant mil i un obstacles per superar: camins inundats, ponts trencats, trams poc o gens traçats, barrancs per enfilar, tot per acabar-ho d’amanir amb el cansament acumulat i la fred i la son de la nit. Haig de reconèixer que els moments més durs a nivell personal els vaig experimentar al coll de l’Ares, on després d’arribar d’una pujada digna de cursa de kilòmetre vertical, ens esperava un fort vent fred poc habitual a l’estiu, la companyia del qual varem compartir durant bona part del camí de baixada.
Podria passar que la nostra aventura no fos sinó el tret de sortida que inspiri altres intents per superar la marca de 28h. Espero que aquest curt relat de la nostra experiència, pugui servir per encendre la motivació d’aquells audaços que vulguin intentar-ho. Penso que la proposta és suficientment engrescadora... els 100km íntegres del pas del Pirineus en menys de 28h... el repte està llençat.


CRÒNICA D’EN QUIM

Una vegada acabada l’aventura puc assegurar que la ruta del pas dels Pirineus és un món a part en relació a les convencionals marxes de resistència. Es tracta d’una caminada d’ uns 100 km que t’has de guanyar d’1 en 1, on hi ha quilòmetres planers poc traçats que es fan més lents que quilòmetres verticals. I és que s’ha de tenir en compte que es tracta d’una via d’escapatòria cap a Andorra de fugitius i que, per tant, el camí més fàcil i ràpid no és, en general, la opció correcte.
Amb això tampoc vull espantar a ningú perquè, al cap i a la fi, les imatges i sensacions que et queden passats uns dies seran les d’aquests moments més viscuts. I, de fet, es podria dir que la gran concentració d’aquests trams planers més complicats es desenvolupen del km 70 al 80, un cop superat l’ Ares. Per fer-vos una idea, entre les dificultats d’aquest tram s’hi troben rius els quals has de travessar posant peu a l’aigua, camps de blat de moro d’un quilòmetre de llargada que no et deixen altre opció que creuar-los pel mig (i que si es fa amb la rosada de la Cerdanya, el resultat és equiparable al de tirar-te a una piscina) i immensos camps on les plantes altes i humides et poden acabar de remullar totes les zones que havies aconseguit mantenir seques. Per aquests motius aquí ve una recomanació per tothom qui s’animi a fer-ho: en el tram de Cal Pallarés a Can Grau canvia’t el calçat, de forma que no hagis de fer els últims pics amb els peus ben xops.
Ara, entrant en un terreny més personal, m’agradaria comentar les dificultats que m’hi vaig trobar al llarg de les 28 hores fent un repàs per sobre de tot el recorregut. En el meu cas els primers 50 km em van passar volant, les hores baixaven que ni te n’ adonaves. Haig de reconèixer, però, que gran part del mèrit el tenien els macarrons que sabia que ens esperaven a Fenollet. D’aquesta primera meitat de la ruta el que és obligatori destacar és la pujada a la casa d’Aubenç: una pujada de més de 600 metres positius amb un parell de quilòmetres.
A la segona part de la ruta és on em van començar a aparèixer tots els mals, principalment un fort dolor a la planta dels peus, però que no impedirien seguir tirant endavant. El principal culpable? L’Ares. Ja era completament fosc quan el començàvem a enfilar, i en el fons ho agraíem, ja que feia que no veiéssim tot el que encara quedava per fer el cim. Per qui no l’hagi fet mai, l’Ares és una muntanya que entre les seves principals característiques hi ha que gran part de la pujada és pedra solta, el que implica que una passa mal feta et tira un parell de passes cap avall (l’altre característica seria que en uns 3 km puges més de 800 metres). Un cop dalt de l’Ares vam cometre un error important: parar a descansar. No ens en havíem adonat fins al moment perquè havíem estat fent un gran esforç a la pujada, però el fet és que la temperatura havia baixat força considerablement. De fet, potser estàvem a uns 10-12 graus, però la meva sensació tèrmica era de -20 graus. Aquest descans tan el van agrair les nostres cames com el van maleir les nostres defenses. Bé, menys les d’en Salva que anava tan tranquil amb màniga curta. A partir d’aquí ens esperava una llarga baixada que faríem caminant, on l’únic visible seria la llum dels nostres frontals i la llum de les moltes estrelles que ens acompanyaven aquella nit.
Un cop acabat el descens i superat els 10 km de Cal Pallarés a Can Grau (que ja he comentat al principi) ja només queden els 20 últims quilòmetres fins a Sant Julià de Lòria. El problema més important d’ aquests darrers quilòmetres són totes les hores que ja portaves a sobre, les cames ja estaven adolorides i sobretot els peus que ja es queixaven més, cosa que em dificultava baixar a bon ritme les zones més tècniques. A les últimes pujades hi ha forts pendents, però són de força bon fer comparat amb l’Aubenç o l’Ares, fet que facilitava molt les coses a aquestes alçades.
Com a conclusió, podria dir que per mi la principal dificultat de la ruta han estat els forts desnivells amb molta pedra (que es traduïa amb un fort mal als peus), les 28 hores (més del doble del meu màxim d’hores caminant) i el fred que he passat a la nit. Cal dir que les dificultats que haguessin pogut aparèixer són moltes més (gana, set, més cansament al portar més pes...) si no hagués estat per en Xevi, que ens va fer d’avituallament a uns 10 punts del recorregut amb tot el que necessitàvem i més. Aquests avituallaments eren imprescindibles per continuar endavant fins al final i no deixar-ho córrer. Gràcies Xevi!
Ja per acabar, m’agradaria agrair a en Josep Maria, en Salva, en Jordi i en Xevi per convidar-me a aquesta aventura. I també animar a tothom qui li agradi la muntanya a fer-ho o, millor encara, a superar les 28 hores, que es pot fer bé amb una bona planificació i entrenament. Nosaltres ja tenim ganes de tornar-hi per baixar alguna hora al cronòmetre!

Ver más external

CONSTRUCCIÓN
CAMINO
CONSTRUCCIÓN
RIU DE VALLDARQUES
CARRETERA AUTONOMICA 3º
640 m
CAL GRAU
RIU DE CIVÍS

Comentarios

    Si quieres, puedes o esta ruta