Tiempo  3 horas 4 minutos

Coordenadas 1080

Fecha de subida 14 de noviembre de 2018

Fecha de realización noviembre 2018

-
-
336 m
19 m
0
3,3
6,7
13,34 km

Vista 92 veces, descargada 5 veces

cerca de Castelldefels, Catalunya (España)

Una salida con una subida de 300 mts y una bajada realmente espectacular por los parajes y las vistas, muy técnica y algún segmento poco ciclable, nos permite transitar por los barrancos de Can Perets, entre muros de piedra calcárea equipados para escalada, invadidos por abuntante vegetación, y algunas construcciones invadidas por la hiedra y la maleza, pozos y edificios en ruinas.
Recorrido
Saldremos del Castilloi hacia 'La Sentiu' por Can Vinader, los senderos que circulan por la parte alta donde confluye Vstalegre y els Canyars, tomaremos el inicio del cami medieval de Eramprunya, 'Los Penitentes', al que los MTB locales llaman 'Purgatorio'.
Atravesaremos el antiguo campo de tiro en dirección a Begas y al pié de una torre eléctrica, a la derecha se encuentra esta trialera 'Torrent de Tibart', el principio transita por rocas y durante unos 200 mts. es muy poco ciclable, luego es bastante asequible, podremos bajar entre muros de piedra de 30 mts. equipados para escalar, al salir de la trialera nos encontramos, con las ruinas del Celler de Can Bassoles, restos de un pozo o un horno de cal invadido por la hiedra y con las ruinas de Can Flocant, seguimos por un sendero al lado del torrente de la fuente del castillo, salimos a la altura de Can Dárdena, con restos recientes de un uso equestre, seguimos en dirección de la fuente con balsa de 'La Sentiu' y su magnifico y ancestral roble, un lugar idílico, que abandonamos para a través de la urbanización La Sentiu atravesamos la carretera 'd'Abocador' para salir al sendero que nos deja en el Castillo a través de Vistalegre.
Esta salida por lo corta y técnica que es, también se puede disfrutar andando.
Pasamos por delante de la fachada buscando una trialera en la parte derecha.al oeste. Castillo de Feles o "Castrum Felix" Sobre restos ibéricos y romanos, este castillo de origen medieval, concretamente el año 967, cuando en el cartulario de Sant Cugat se menciona el Kastrum Felix con una donación de Ermengarda a Santa María (la iglesia que había donde se construyó el castillo). Algunos historiadores creen que la palabra Felix proviene del nombre de una persona ligada al castillo si bien no se ha encontrado ningún documento que lo testimonie. Otros consideran que Félix proviene del concepto latino - felix = fértil - dado que los romanos utilizaban esta palabra para describir campos o lugares fértiles. Documentos del año 972 hacen referencia al Castrum Feles como situado en el término del Castrum Erapruniano, Si bien el dominio correspondía al [monasterio de Sant Cugat a través de la iglesia de Santa María antes mencionada (983). En el año 1024 el castillo era denominado Chastello de Fels se formó inicialmente con las defensas de la iglesia de Santa María. Posteriormente se transformó en una casa-cuadra de la Baronía de Eramprunyà. Llegó, tras dos importantes modificaciones en los siglos XVI y XVIII, a inicios del siglo XIX convertido en una austera fortificación, que tenía una torre exenta del siglo XVIII de forma troncocónica en uno de sus lados. En 1897 sufre una fuerte intervención (estaba medio derruido), que le proporciona la mayor parte del aspecto actual. Atalaya Torre defensiva del siglo XIV, de forma cilíndrica, situada en el NO del Castillo, en una colina. Su situación como torre de vigilancia se entiende por la superación de los posibles ángulos ciegos de la visión desde el Castillo. Los muros son de mampostería antiguo y sólo queda una parte de la torre original. Durante la guerra civil de 1936-1939 la antigua iglesia románica se utilizó como prisión. La torre de vigilancia, 'Torre Guaita' fue restaurada en 1979 por la Caja de Ahorros de Barcelona
Vista de la zona alta de Vistalegre en Castelldefels
Ara ens trobem amb els murs gegants amb arquitraus, plens d'heura i protegit amb culs d'ampolla i filferro d'arços, que ara destil·la antiguitat i abandonament. Can Bruac té aquest nom des del segle XVI, i prové de la família Bruach. L'any 1587, Joan Bruach de la Sentiu i la seva esposa Àngela ja confessen que tenen l'antic Mas Turell, abans Paranix o Aravitg. Però ni Turell, ni Aravitg ni Bruach figuren als llistats de caps de casa de Gavà dels anys 1497, 1516 o 1553 a Gavà, per la qual cosa no podem remuntar-nos més enrera en el seguiment d'aquesta nissaga. Una possible ascendència de la família Bruach ens l'aporta l'historiador comarcal Jaume Codina, que ha estudiat profundament les dades relatives als immigrants occitants que al llarg dels segles XVI i XVII arribaren amb profussió a Gavà. Als llistats de gavanencs que Jaume Codina facilita apareix un Joan Bruach, esmentat a mitjans del segle XVI, d'ascendència francesa. Potser aquest és l'origen d'aquesta nissaga gavanenca i del topònim amb el qual avui es coneix la masia de la Sentiu. A Joan Bruach, el propietari del mas esmentat l'any 1587, el succeí l'any 1628 el seu fill, de nom també Joan, instituït en hereu universal segons testament lliurat a la rectoria de Gavà davant del capellà de Sant Pere. Aquest Joan és el que confessa posseir el mas al capbreu fet per Onofre Personada el 1632. L'any 1668, seguint l'establert en els capítols matrimonials signats entre Joan Bruach i sa muller Anna a la rectoria de Gavà, els succeeix el seu fill i hereu Jeroni Bruach. Jeroni confessa posseir el mas davant del notari Ignasi Teixidor l'any 1700. Desconeixem l'arbre genealògic de la família, però sembla cert que la masia continuà en les seves mans fins a mitjans del segle passat. A mitjans del segle XIX, els Bruach traslladaren la seva residència a la vila de Gavà, i ens han arribat notícies sobre el fet que a principis d'aquest segle la masia era propietat d'uns barcelonins, de ahí el seu nom actual Can Sospedra, tot i que seguía en actiu cuidada per masovers. Membres de la família Bruach foren els que, l'any 1895, construiren l'edifici conegut com Cafè del Centre, o casal del Centre, actualment de propietat municipal i convertit en casal per a la gent gran. Els Bruach estigueren molt vinculats a aquest cafè i a les activitats que s'hi desenvoluparen, com ara el Cor la Igualtat o una orquestra de jazz coneguda com "Orquestra Bruach".
Can Sopes era una masia petita. Tot i això, la seva història il•lustra les diferents fases d'expansió i fortalesa o crisi i depressió de l'agricultura catalana. Així, aquesta masia surt documentada per primer cop a finals del segle XIV com un mas en funcionament, amb un altre nom: mas Gerona. Els Gerona estan relacionats amb Eramprunyà des d'almenys els anys 1390-96, ja que en aquelles dates apareix esmentat un Berengario Gerona, fill de Raymundo Gerona, com a posseïdors de terres a Sant Pere de Gavà, i Arnaldo Gerona, com a posseïdor de terres a Sant Miquel d'Eramprunyà, en un document notarial que recull els vassalls del senyor del castell d'Eramprunyà, Jaume Marc II. En èpoques posteriors, desconeixem què passà amb aquesta família gavaneca. Els Gerona apareixen als llistats de veïns de Begues els anys 1497 i 1553. Concretament, el 1553 hom fa referència a un tal Pere Gerona de Begues. Potser el mas de la Sentiu el tenien com a complement a les seves terres beguetanes. En tot cas, encara a l'edat moderna Can Sopes era conegut com a Mas Gerona. Però en aquella època el mas ja no pertanyia a la família Gerona sinó, segons s'indica en un document notarial de l'any 1700, a la família Vinyes, que el tenia agregat al Mas Perellada (actualment conegut com Can Vinyes), com a possessió per compte de la parròquia de Sant Joan de Viladecans. En aquesta data, i de fet des de molt abans (finals del segle XVI) se'ns informa que l'antic mas Gerona era derruït. D'alguna manera, aquesta masia seguí la sort de moltes altres del camp català, que desaparegueren durant els segles XV o XVI, i passaren a engruixir les terres de les masies veïnes. Però la masia de Can Sopes va ser reedificada a finals del segle XVIII o principis del XIX, quan el camp català tornà a entrar en una fase d'esplendor, especialment gràcies al conreu de la vinya i a la comercialització del ví. Can Sopes funcionava en plenitud a principis d'aquest segle, segons ens informa l'historiador local Maria Colomé, tot i que l'any 1959 ja era derruïda. Actualment només queden unes petites restes de murs amb alguna porta i finestres visibles.
A la izquierda encontramos un edificio en ruinas medio invadido por la hiedra
GR92, pista rodeada de pinos y tierra rojiza para aproximarnos a la urbanización La Sentiu
Inicio Penitentes, primeras rampas del Purgatorio (Cami dels Penitents)
En este caso la parte con mas pendiente de los Penitentes, pero en bajada, mas de un 20% de bajada.
La masia actualment coneguda per Can Tardà tenia a finals de segle XVI un altre nom: era coneguda com a "Casa del Coll Roig". El Coll Roig era el coll per on passava la carretera entre la vall de la Sentiu i la Vall de Joan. El nom de Coll Roig és perfectament comprensible, ja que si resseguim el camí que puja des del fons de la vall de la Sentiu cap i que es dirigeix a Can Tardà, Can Perers i el coll Sostrell, veurem que abans d'arribar a Can Tardà a la banda dreta del camí el terra és d'un color rogenc, mentre que a mà esquerra, vers els cims de la carena de la serra de Can Perers, el terra és de color clar. El límit entre els dos terrenys, els gresos triàsics i el carst cretàcic és un relleix de la muntanya, un coll, a l'extrem del qual hi ha l'antica casa de Can Tardà. Per aquest motiu aquest coll degué ser batejat amb el nom de Coll Roig, i la masia com a Casa del Coll Roig. La Casa del Coll Roig pertanyia als Puig del mas Tibart (actualment Can Perers). El 30 d'agost de 1588, Montserrat Puig vengué 8 mujades de terra a Joan Roeda, pagès, en les quals hi era inclosa l'esmentada casa., segons es féu constar en la venda realitzada davant del notari barceloní Antoni Batlle. Joan Roeda morí intestat, i li succeí sa filla Caterina Roeda, que es casà amb Bartomeu Castellví. Els darrers detalls del testament no s'arranjaren fons el 13 de desembre de 1628, per la qual cosa hem de suposar que la mort de Joan Roeda es produí poc abans d'aquella data. El 5 de setembre de 1632 l'heretat del Coll Roig és confessada per Jaume Castellví Roeda, en qualitat d'hereu de la seva mare. Jaume efectuà testament el 20 de març de 1695 a la rectoria de Gavà, i nomenà hereu universal el seu fill, de nom també Jaume. Jaume Castellví fill confessà el mas i les terres davant del notari Teixidor el 27 d'agost del 1700. Desconeixem la línia successòria al llarg dels segles posteriors, i per tant no estem en condicions de formular cap hipòtesi sobre el moment en què la Casa del Coll Roig abandonà el seu antic nom per adoptar l'actualment conegut de Can Tardà. Tot i això, aquest ja s'usava a finals del XIX.
A l'estar en desús al camp de tir de l'exèrcit, es pot veure com la naturalesa s'apodera de la nau i dels camins per arribar-hi, pràcticament no es pot entrar
El primer cruce a mano izquierda nos lleva a la nave abandonada (en este caso seguimos recto)
Cami medieval d'Eramprunyà. Rodeando la montaña, se puede apreciar como la pista serpentea a la umbría de las paredes de la ladera del Puig de las Agulles.
A la izquuerda una balsa, no es accesible, destinada para acumular agua para que los helicopteros la puedan utilizar en caso de incendio.
Usaremos la toirre eléctrica como referencia, esta trialera Torrent Tibart, está en un escenario espectacular que vale la pena recorrer aunque sea bastante difícil recorrerlo en bici sin bajarse.
Semioculto por la mala hierba, muy curioso
Edificio en ruinas invadido por la maleza en medio del sendero, a la izquierda, aún quedan vestigios
Unas paredes impresionantes rodean al camino, algunas están equipadas con mosquetones clavados en la roca. Al que le guste la escalada aquí hay un sendero de aproximación
Una extraña cueva o pozo invadido por la maleza, que encontraremos a la derecha, formada por arcilla, raíces y ramas.
Aparecen las ruinas de Can Flocant, para acercarse hay que desviarse un poco de la ruta. El sendero transita al lado del lecho de un arroyo, es muy verde y acaba en Can Flocant.
Can Flocant
Es pot veura la silueta der Can Pardal Amb aquest curiós nom (del qual no hem pogut escatir l'origen, però que és documentat al segle XIX), es coneix ara l'antic Mas Pedregós. La primera notícia que coneixem en relació amb aquesta masia prové d'un antic capbreu senyorial. Un capbreu era una escriptura notarial en la que els masovers reconeixien que posseïen les masies en usufructe a canvi de pagar unes certes pensions o censos als seus senyors feudals. Doncs bé, en un capbreu de l'any 1587 Jaume Vinyes, propietari d'altres masies del terme de Gavà (Can Vinyes, Can Vall de Joan i Can Sopes) confessa tenir pels barons d'Eramprunyà una terra campa "in qua solebat esse mansus Pedregos", és a dir, una terra en la que hi havia hagut un mas anomenat Pedregós. Es tracta, doncs, d'un mas en aquella època rònec, abandonat i destruït. Més de cent anys després, en un altre capbreu de l'any 1700, encara es diu que els Vinyes posseeixen la «peça de terra (...) en la que hi havia el Mas dit Pedregós, ara derruït». El nom de "Pedregós" deu correspondre al cognom d'un dels seus antics possessors: un "Padregós de la raval lo saier" apareix al fogatjament de Gavà de 1497. L'any 1502 torna a sortir un gavanenc de nom Joan Pedregós. Tot i això, els Pedregós ja no apareixen més enllà de 1516. Potser en aquella data el mas ja havia revertit als Vinyes, que el mantingueren dins del nucli de les propietats familiars al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII. En qualsevol cas, el mas que avui veiem al peu del camí que des del fons de la vall de la Sentiu condueix al castell d'Eramprunyà deu ser una reconstrucció molt posterior, potser del segle XVIII o XIX. Probablement va ser reedificat durant la gran expansió agrícola d'aquells anys provocada per la demanda del vi que s'exportava a Amèrica. La forta demanda d'aquest producte va fer que moltes de les antiquíssimes masies medievals que havien estat abandonades a causa de les crisis demogràfiques dels segles XIV i XV, tornessin a reconstruir-se; els seus masovers foren els que construiren, amb constància i paciència, les feixes i els marges que encara avui, quan algun incendi deixa la muntanya descoberta de vegetació, apareixen als ulls sorpresos de l'excursionista urbà. Can Pardal és una casa de camp d'arquitectura molt simple, de planta quadrada i teulada simple a dues vessants simètriques.
Entrada sendero torrent de la font del Castell
Surgencias de las rocas, después de un mes de Otoño'18 muy lluvioso, no las había visto nunca, a 300 metros de la salida está la fuente que sale directamente del pozo. A la derecha se puede ver una cueva.
Un lugar muy refrescante, caño con agua fresca y gran caudal, una balsa, El roble de Can Dardena y un entorno rodeado de árboles y maleza muy verde.
Masia el Molí de la Sentiu Parece que su antigüedad se remonta a la alta edad media, al igual que la adyacente masía de Can Dardena, los albaceas del testamento del prócer Galindo otorgaron el año 980 un molino situado en la Sentiu a los monjes de Castelldefels. Con toda probabilidad, este molino fue dado por Sant Cugat en la iglesia de San Pedro de Gavà para su sostenimiento. A finales del siglo XVI, el heredero del Molino de la Sentiu era conocido como Mas Citjar, y era propiedad de Antoni Pineda de Castelldefels, y así aparece como confrontación de algunos caseríos vecinos en un capbreu (Un capbreu es un documento hecho ante un notario donde los diversos tenedores de un dominio mencionan los bienes raíces que tienen por un señor, haciendo mención de las características de estos bienes, de sus afrontacions, lo que pagan por tenerlos y de cuando tienen que hacer este pago), del 1587 (Juan Bruach lo declara como límite al norte de su finca, y Jaume Viñas lo menciona como limítrofe al oeste de su pieza de tierra llamada "Los Cabots"). Por otra parte, el mismo Antoni Pineda, declaró otra pequeña parte de tierra situada en la intersección entre las rieras de la Sentiu y Valle de Juan, menciona que esta limitando al norte con 'meo alodio ecclesie Sancti Petri de Gavan' . Es por esta anotación que, pese a no ser declarado directamente, sabemos por quien se tenía y a quién pertenecía la masía del Molino Los Pineda eran una estirpe de antiguo arraigo en Castelldefels. En pleno siglo XV, un documento notarial emitido por el señor de Eramprunyà en 1464 está fechado «en casa Pineda de Castel de Fels». Juan Pineda aparece también mencionado como habitante de Castelldefels en 1460, y un Bernat Pineda aparece mencionado al censo del 1553. La siguiente referencia al Mas del Molino es ya del 7 de diciembre de 1700. En aquella fecha, en Valls de la Pallisa, labrador de Castelldefels sucesor de los Pineda, declara tener por la parroquia de San Pedro de Gavà «aquella casa o heredado junto con su molino harinero, ruedas y otros aparatos en aquella construidos, nombrada la heredad del Molí de la Sentiu, junto con ses piezas de tierra, situadas en el término y parroquia de Gavà, en el lugar dijo la Sentiu ». Queda claro pues que el nombre de la actual masía proviene realmente de un molino de harina que antiguamente existía en aquel lugar. Probablemente, con el fin del antiguo régimen y el fin de los monopolios señoriales, a principios del siglo XIX, el Molino de la Sentiu dejó de funcionar como tal, siendo sustituido por otro molino de harina de propiedad privada situado en el arroyo de San Llorenç. Debió ser entonces cuando el molino se convirtió en una casa como los demás, dedicado al cultivo de sus piezas de tierra.
Cruzamos la carretera del Abocador y recorremos la trialera anterior en sentido inverso

Comentarios

    Si quieres, puedes o esta ruta