Tiempo  4 horas 35 minutos

Coordenadas 2399

Fecha de subida 24 de mayo de 2015

Fecha de realización mayo 2015

-
-
436 m
78 m
0
8,8
18
35,25 km

Vista 471 veces, descargada 11 veces

cerca de Horta, Catalunya (España)

Sortida del Club Ciclista Horta per Collserola.
Sortim dels Mistos per anar al pla del Maduixer, per el Carrer del Pare Mariana seguim per la AV. de Marti Codolar, Pas d'Isadora Duncan i agafem el passeig de la Vall d'Hebron per gira a la dreta i seguir uns 300mts per la Carretera de Sant Cugat i girar a l'esquerra per el Carrer Navata pujar per el carrer de Vallpar i segui per el carrer del Maduixer, continuem per la ctra de les Aigües i quan es creua el funicular agafem el camí de Vallvidrera al cap d'uns 350mts girem a la dreta per seguir per el camí de Can Borni que ens dura a la ctra Vista Rica , uns 200mts continuem per la ctra de Sant Cugat i girem a la esquerra (Vista Rica) i baixem cap a Sant Medir però una mica abans d'arribar agafem el camí que passa per Can Jane, seguim per pista per la riera de Sant Medir que ens dura a Can Borrell. Seguim recta i uns mica abans d'arribar al Pi d'en Xandri agafem la pista de la dreta i anem cap a Can Codonyar per senders. Tornem anar en direcció a Can Borrell però abans d'arribar girem a la esquerra en direcció a Flor de Maig tornem a agafar uns corriols per arribar a al barri de Monflorit a on esmorzem.
De tornada pugem per carretera en direcció a Can Coll gairebé arribant girem a l'esquerra seguim per l'urbanitzacio fin arribar al peu del Puig de la Guàrdia a on girem a la dreta per agafar un corriol que ens dura al torrent de Can Catà. Seguim per pista per enllaça amb la pista que ve de Cerdanyola i va cap al Coll de la Ventosa, a on agafem el corriol que passa per la font de Santa Eulàlia i va a parar a la ctra de Torre Baró,Seguim per el passeig de la Vall d'Hebron, Av del Estatut, Av del Cardenal Vidal i Barraquer i arriba a els Mistos.

IBP 67
  • Foto de Can Borni
Pista
  • Foto de Can Borrell
Masia Restaurant
  • Foto de Can Catà
Can Catà és una masia de la serra de Collserola a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una masia amb disposició característica dels segles XV i XVI amb els portals d'entrada a punt rodó i la teulada amb pendent als costats. La façana és orientada a migdia i fou reformada a inicis del segle XX. Mostra l'estructura formada per la planta baixa, pis i golfes en les que s'ha fet una galeria de dos arcs. La façana és coronada per un frontó amb formes motllurades circulars i els balcons tenen baranes amb balustrada. Les finestres són coronades amb cornises. Té uns jardins d'estil neoclàssic dissenyats (al segle XX) per l'arquitecte Francesc de Paula Nebot i Torrens (o per Leopoldo Gil Nebot).
  • Foto de Can Coll
Can Coll és una antiga masia del segle XV situada a la serra de Collserola dins el terme municipal de Cerdanyola del Vallès, al Vallès Occidental, que es troba al km 2 de la Ctra. de Cerdanyola a Horta. Anteriorment al 1495 era coneguda com a Manso Portell, però en aquest any un fogatge ja parla d'una persona amb el cognom Coll com a propietari. Al llarg dels segles posteriors, la masia creix i s'amplia diverses vegades, fins a la construcció de la capella adossada a la casa el 1845. Al llarg del temps se li va afegir tot un seguit de cossos i dependències agrícoles ordenades al voltant d'un gran pati i, al segle XIX, la capella. A l'exterior hi ha l'era i una bassa. Tot i el pes de les activitats forestals, el conreu de la vinya i la producció de vi van ser les activitats agrícoles més importants que s'hi desenvolupaven. La família Coll va ser molt influent a Cerdanyola i hom diu que el comú de Sant Martí es va reunir en alguna ocasió a la masia. El 1987, la finca és adquirida per la Corporació Metropolitana de Barcelona, i, un any després, es rehabilita una part de la masia i s'inaugura el Centre d'Educació Ambiental Can Coll. Ha sigut reformada en diverses ocasions, la darrera el 1992. Avui, a més de centre d'educació ambiental del Parc Natural de la Serra de Collserola, que acull escolars d'educació infantil, primària i grups d'Eso i Batxillerat, funciona també com a centre d'informació i acollida del Parc els diumenges. Can Coll, situada a Valldaura, és formada per un conjunt d'edificis de diverses èpoques i estils. L'edifici principal té planta baixa, un pis i golfes, amb coberta de teula a quatre vessants. La façana principal, a migdia, és formada per dos cossos unificats d'estructura simètrica i dues construccions laterals afegides. El cos esquerre presenta una gran porta d'accés adovellada d'arc de mig punt; la resta d'obertures són rectangulars i estan emmarcades en pedra a la planta i al pis, i d'arc escarser a les golfes. El cos dret té la porta d'arc escarser, i la resta d'obertures són de la mateixa tipologia que les de la banda esquerra. A la part davantera hi ha un altre edifici de maó, unit a la construcció principal per una tanca que delimita un gran pati. Aquest segon edifici s'obre al paisatge de Collserola mitjançant una gran terrassa amb columnes salomòniques de maó. Són remarcables els jardins.
  • Foto de Can Gener
Masia del segle XV de grans dimensions amb vistoses golfes - galeria. Restaurada i molt modificada. La trobem a la vall de Sant Medir en terme de Sant Cugat del Vallès.
  • Foto de Can Masdéu
Can Masdeu es un centro social ocupado,1 residencia y huerto comunitario en el parque Collserola a las afueras de Barcelona. El edificio era un antiguo hospital de leprosos abandonado durante 53 años antes de su desahucio final. El sitio fue famoso en 2002 cuando los ocupantes resistieron a su desalojo encadenándose y subiendo sobre trípodes. Durante una oposición que duró tres días, la policía fue incapaz de desalojar a los ocupantes, lo que llevó a un juicio: tres años los propietarios ganaron el juicio pero no ha habido orden de desalojo hasta el momento. La mayoría de los domingos el centro se abre y hay una participación de entre 100 y 300 personas en actividades relacionadas con ecología, activismo y autogestión. edificio principal yaciendo en una colina de la solana de Collserola tiene cuatro plantas y docenas de habitaciones y salas. Can Masdeu se sitúa cerca de el estación de Metro L3 Canyelles en Barcelona. Al principio de la pista de tierra hay indicación que pone "Valle de Can Mas Deu" a 500 m de la casa. El edificio fue construido sobre una ruina Romana y rodeado por viña hasta a la aparición de la filoxera. Luego la ciudad de Barcelona se expandió hasta Nou Barris. La masía fue construida en el siglo XVII, a principios del siglo XX, se reconstruye como convento y poco más tarde se convierte en hospital de leprosos. En 1948 se cierra y abandona; el miedo a la lepra puede haber sido un factor del abandono durante tantos años.
  • Foto de Coll de la Ventosa
Parc de Collserola
  • Foto de Els Mistos
Els mistos és una escultura de grans dimensions feta per Claes Oldenburg i Coosje van Bruggen el 1987 i que actualment es troba a la cruïlla de l'Avinguda Cardenal Vidal i Barraquer / carrer del Pare Mariana, al barceloní Parc de la Vall d'Hebron, al districte d'Horta-Guinardó. L'escultura representa una capsa de mistos caiguda a terra, que en conté cinc que apunten cap amunt, un dels quals està encès. Al voltant de la capsa hi ha quatre mistos més escampats en diversos punts, que ja han estat utilitzats. Estan pintats en colors vius, negre, groc, vermell i blau. L'escultura reposa sobre una base de formigó i, a més del depurat treball de cada peça, destaca per la seva reeixida integració a l'entorn. Les mesures són 20,73 x 10,06 x 13,21 metres. Els materials són acer i fibra de vidre. Es va inaugurar el gener de 1992, amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona. És una obra de l'escultor i dissenyador pop nord-americà Claes Oldenburg i de la crítica d'art i restauradora Coosje van Bruggen. El 1987 van rebre l'encàrrec de realitzar una escultura per a l'àrea Olímpica de la Vall d'Hebrón de la ciutat de Barcelona, i van dissenyar aquest grup escultòric gegant, que parteix d'objectes quotidians i petits, reproduïts a gran escala. Aquest objecte sobredimensionat és una sacralització d'un objecte banal i quotidià, freqüent en l'obra de l'artista i en el Pop Art nord-americà. Les obres monumentals de Claes Oldenburg es caracteritzen per aquesta transgressió de les mides i dels materials dels objectes que representa i reflecteix la concepció de l'artista.
  • Foto de Ermita de Sant Medir
Ermita de Sant Medir és una església de la serra de Collserola, al municipi de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). És a prop de l'antic camí romà d'Ègara (Terrassa) a Barcino (Barcelona) que —passant per Castrum Octavianum (Sant Cugat)— entrava a la serra de Collserola per la vall de Gausac (o vall de Sant Medir). Cada 3 de març s'hi celebra el tradicional aplec de Sant Medir. L'edifici forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una capella romànica restaurada que manté la seva estructura la seva estructura primitiva. Es una construcció de planta rectangular amb volta de canó i està orientada a llevant. Per damunt de la façana s'aixeca un campanar de doble espadanya. La porta és de punt rodó i està adovellada. Al damunt s'hi ha fet una inscripció amb pedra i un baix relleu d'una figura. Les parets exteriors són arrebossades en blanc i no té absis a l'exterior. Existia ja al 1046 però documentalment consta des de 1120. La tradició i el culte començà al segle XI. Al 1024 consta la compra d'una vinya i uns boscos situats a la vall de Sant Medir i de l'establiment d'un alou al 1046. Documents antics l'anomenen Sant Emeteri, però es catalanitzà a "Medir". A l'edat mitjana formà parròquia amb Sant Adjutori i amb Sant Vicenç. Hi tenia jurisdicció civil el monestir de Sant Cugat fins al segle XIV que esdevingué l'organització municipal de Sant Cugat. Els monjos en tingueren cura fins al 1446. La popularització de la llegenda de sant Medir de Barcelona convertí l'ermita en destí de pelegrins. El 1802 s'hi celebrà el primer aplec de Sant Medir i a partir de 1846 s'hi van afegir romeus de la vila barcelonina de Gràcia. Des de llavors, és la destinació de la romeria de la Festa de Sant Medir cada 3 de març. El juliol de 1936 l'ermita va ser saquejada i incendiada. A l'interior hi ha uns esbossos originals de l'any 1948 de les pintures murals que l'artista local Josep Grau-Garriga va projectar i que no es van portar a terme. En el transcurs de 25 anys fins al 2007 la penya Regalèssia de Sant Cugat junt amb tècnics del museu del monestir van dur a terme diverses tasques de restauració a l'edifici, com l'arranjament de la teulada i el restauració del paviment del segle XVII.
  • Foto de Font de Can Borni
Font
  • Foto de Font de Sta. Eulalia
Font de Sta. Eulalia y su zona de picnic
  • Foto de Font Vista Rica
Font
  • Foto de Pi d'en Xandri
El pi d'en Xandri és un pi pinyoner (en llatí Pinus pinea) monumental situat en el territori del parc rural de Torre Negra a Sant Cugat del Vallès amb més de 230 anys (segons una anàlisi dendrològica va germinar l'any 1774). L'arbre té una alçada de 23 metres, un perímetre de 3,20 metres de tronc i un gruix de soca de 3,60 metres. La seva capçada té una amplada de 21 per 15 metres. Es diu d'en Xandri perquè es troba en terres que antany van ser propietat d'un pagès anomenat Xandri.[1] El Plà general metropolità del 1976, que marcava com havia de créixer la ciutat, incorporava 170 hectàrees de Torre Negra com a zona urbanitzable no programada. Amb l'expectativa d'urbanitzar el terreny, l'any 1985, l'empresa immobiliària Núñez i Navarro va comprar el 56% de Torre Negra. Una dècada més tard, quan encara no s’havia programat l’urbanisme, un moviment ciutadà que va ser acollit per la unanimitat dels grups polítics va fer que s’accelerés l’inici dels tràmits per preservar la zona. El 1997 hi va haver un intent de tallar l'arbre i de calar-hi foc – presumptament per part d'una colla de joves –, però aquest acte de vandalisme gratuït va fracassar i gràcies a extenses mesures de manteniment i de suport el pi es va recuperar i avui en dia torna a gaudir de bona salut. L’atac al Pi d’en Xandri va revolucionar la defensa de la preservació fins al punt de provocar la manifestació més multitudinària que es recorda a Sant Cugat. Paral·lelament, Núñez i Navarro i els altres propietaris de l’indret van instar l’Ajuntament a donar llum verda a la construcció de 2.800 habitatges. Aquest projecte significava l’edificació de gairebé el 17% de Torre Negra. La pugna estava servida i els departament jurídics de l’Ajuntament i Núñez i Navarro han treballat moltes hores durant molts anys per presentar recursos, apel·lacions i impugnacions fins a un punt en què la guerra té tants fronts actius que es fa difícil de seguir. Enmig d’aquesta tempesta de litigis també hi ha els anomenats petits propietaris que tenen pastilles de terreny menors a la porció de Núñez i Navarro. Aquests han estat històricament els més interessats d’arribar a un acord que frenés aquest tsunami de plets i que deixés Ajuntament i propietaris contents. En els darrer anys el pi d'en Xandri ha esdevingut un símbol d'identitat de Sant Cugat i en particular dels esforços ciutadans per protegir l'ambient natural del municipi. A més a més perquè es troba tot just a prop del camí que porta a l'ermita de Sant Medir a la serra de Collserola.
  • Foto de Pla dels Maduixers
  • Foto de Pla dels Maduixers
Pista
  • Foto de Sant Iscle de Les Feixes
Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes és una església d'estil romànic del segle XII situada a la serra de Collserola, dins del terme municipal de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental). Avui és capella d'una residència de monges que ocupen la veïna casa rectoral del S.XVIII Can Catà, mentre que l'edifici principal forma part del Museu de Cerdanyola i està dins la Ruta del Vallès Natural. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una església d'una sola nau de planta rectangular coberta amb volta de canó i teulada a dues vessants. L'absis és de planta semicircular i cobert amb volta de quart d'esfera. Tant la nau com l'absis són els originals, en canvi hi ha dues capelles laterals, la sagristia i una petita estança prop de la pica baptismal que corresponen a una modificació posterior. Els paraments de l'edifici són llisos tan per dins com per fora, només hi ha dos fragments de cornisa a cada costat de la nau. L'aparell dels murs és de pedres de riu trencades i disposades en filades horitzontals. A les cantonades hi ha carreus grans ben treballats. Al mur de ponent s'alça un campanar d'espadanya amb dues obertures. Pertany al primer perìode romànic i per la seva estructura es pot classificar dins de les esglésies d'una sola nau i un absis. El treball de la pedra i la manca d'ornamentació fan pensar que es tracta d'un edifici del segle XII, tot i que la porta és de forma rectangular amb una inscripció de l'any 1577, fruit d'una reforma posterior. En els seus voltants hi varen ser practicades sepultures de tipus olerdolà, amb la diferència d'ésser excavades a terra en lloc d'obertes a la roca. L'altar major és del S.XVII i el sagrari del S.XVIII. Estava decorat amb una pintura romànica que actualment es troba al Museu Diocesà de Barcelona. A principis del segle XX, la façana es va remodelar incorporant decoracions neogòtiques i eixamplant el campanar. Fou edificada sobre una altra església i un cementiri tombes antropomorfes del segle X.[cal citació] El mot topogràfic Facxas ja surt en una escriptura de l'any 964. La primera referència escrita de l'església és de l'any 995. Les referències al temple són nombroses durant tot el segle XI, i el 1082 és citat com a parròquia. En el segle XVI es feren obres. A l'edat mitjana era una parròquia amb pocs recursos i feligresos, però va viure un període de prosperitat durant la segona meitat del segle XV i fins al segle XVII, relacionada amb l'adquisició de masies del terme per ciutadans de Barcelona. És en aquesta època quan es va realitzar certes modificacions que van transformar l'aspecte original de l'edifici romànic, afegint-hi dues capelles laterals per donar-li forma de planta de creu llatina, cobrint l'absis amb un retaule, construint una sagristia i modificant la decoració interior, així com alçant l'espadanya. L'any 1577 s'adquirí la pica baptismal i la llinda del nou portal. L'any 1624 se li agregà com a sufragània l'església de Santa Engràcia de Montcada, al S.XIX aquesta s'independitzà i Sant Iscle passà a ser sufragània de Sant Martí de Cerdanyola. La seva ubicació és a prop d'una cruïlla de camins que unien Montcada, Horta i Cerdanyola. La parròquia va quedar suprimida el 1868 dins del context de la desamortització de Mendizábal, data en què es van vendre les terres als propietaris de la masia de Can Catà.

Comentarios

    Si quieres, puedes o esta ruta