-
-
332 m
224 m
0
3,0
6,1
12,15 km

Vista 3 veces, descargada 0 veces

cerca de Montesa, Valencia (España)

Pels camins de la història de l'Orde de Montesa



Després de deixar dos cotxes a Vallada vam tornar cap a Montesa, allí ens esperaven els companys i companyes que estaven prenent alguna cosa calenteta al bar. Isa i jo ens vam avançar cap a l'oficina de turisme mentre la resta acabaven de pagar. Les casualitats de vegades s'entrellaçaven, així d'entre la poca gent que passava pel carrer se'ns va ocórrer preguntar a una xica per l'oficina de turisme. Casualment ens va dir que era la guia, que anava cap allà i que estava esperant a un grup de gent per fer una visita guiada, i va resultar que aquesta gent érem nosaltres. Vam anar plegats cap a l'oficina i vam segellar els carnets de l'etapa que anàvem a començar mentre esperàvem els companys i les companyes. Una vegada van arribar, i com no hi havia vingut més gent de fora del grup vam començar la visita.



L'almassera

Vam començar allà mateix, dins de l'oficina de turisme. L'espai que ocupava ara l'edifici de turisme era on hi havia l'antiga almàssera de l'oli, ara transformat en el museu de l'oli, al seu costat hi havia la cooperativa inaugurada l'any 1948. En la conversa amb Sampa es parlava del problema del despoblament de Montesa, i que la gent se n'anava fora a treballar.

Vam entrar dins de l'almàssera, Sampa que era com es deia la nostra simpàtica guia ens va passar un vídeo sobre la història de l'olivera i el procés de la fabricació de l'oli. Hi havia imatges molt boniques i a més era en valencià, que més podíem demanar!.

L'almàssera es va construir cap als anys 40 del segle passat, la van fer entre la gent del poble, cada persona aportava el que podia; jornals, diners, .... i entre tots i totes van fer l'almàssera. Els llauradors arribaven amb el carro carregat i esperaven el seu torn, es molien uns 700 kg d'olives cada vegada. Els escorpins eren les estores circulars d'espart que formaven la premsa, i d'ací l'oli anava a les bassetes. Per cada 100 kg d'olives eixien 20 litres d'oli. El vídeo ens parlava del passat, amb els carros plens d'olives, els cabassos, i la història antiga de les oliveres. També ens nomenava les noves tecnologies, la moderna gastronomia, i els diferents usos que hi feien de l'oli.

Com no podia ser d'una altra manera, amb la vista fixada en les moles i les màquines, i amb el record de les imatges vistes a la pantalla, una música recorria les meues entranyes i s'entortolligava pel meu cap. Era evidentment "Al país de l'olivera" de Xavi Sarrià, tot i que cantada per molts altres, tal vegada Jonatan Penalba era un dels que la feia florir amb més lluentor.



"Al País de l'olivera.

Al país de l'olivera

hi ha un riu de paper

unes galtes color terra

i un somriure d'argent.

Al país de les Riberes

hi ha un canyar sota els estels

un mural de fulles seques

a l'ombra d'un taronger.

Al país de l'olivera."



La visita a Montesa.

Vam eixir de l'almàssera, vam seguir pels carrers del poble, i vam fer cap al carrer Sant Vicent que era la via principal, més enllà antigament hi havia els ravals. Sampa ens va dir que antigament quan es moria alguna persona es donava el condol al raval i no dins del nucli vell, sempre es feia més enllà del carrer Sant Vicent. Vam entrar pel portal de Sant Vicent a la vila closa, aquest ara ja no hi era, però la seua construcció es situava cap a l'any 1701. El carrer Sant Vicent datava del segle XVII, es conservava pràcticament intacta la trama urbana original, les cases eren molt grans ací, fins i tot tenien un hort a la part de darrere.

Vam arribar al carrer Mig, davant nostre hi havia una casa gran amb un escut heràldic a la façana. El panell de la descripció de la casa ens deia que l'escut heràldic ens feia referència als seus antics propietaris: els Madramany, una família de l'Alcúdia a qui es va lliurar el privilegi nobiliari en 1753. La peça coronada per un elm amb plomes mostrava al seu camper tres mans sagnants, mentre que la resta d'ornamentació era barroca, amb rocalles.

En passar pel carrer Sant Roc el panell ens feia referència a la casa numero 2 i 9, en la primera ens deia que encara conservava el pou dins del pati.

En 1748 va haver un terratrèmol i al cap de poc temps en va haver un altre amb l'epicentre a Montesa. Va ser devastador especialment per al castell. Vam arribar a la plaça de l'església on encara fumejava la foguera de Sant Sebastià. Vam entrar a una sala on hi havia una exposició de ceràmica pintada, hi havia grans panells ceràmics que reproduïen fotos de diaris amb molt de detall. Estava la companya de l'artista, que ens va mostrar els diferents quadres i escultures. Després vam anar cap a l'església, d'estil barroc. Dins de la capella ressaltava el monumental orgue, que segons ens va contar Sampa es feia un concert d'orgue molt important cap a l'octubre. Ens vam apropar per veure alguns quadres a les parets. Ens va mostrar un quadre de Gaspar Requena, que era un pintor del poble. Casualment el quadre que hi havia davant, que en principi no sabien l'autor van descobrir que era de Vicent Requena, que resultava ser el seu fill.

En arribar a l'altar vam veure una pila preciosa, segons ens va dir Sampa procedia del castell de Montesa, encara s'hi podia veure l'escut de l'orde de Montesa marcat a la pedra. Vam entrar dins d'una sala més menuda, al nostre cap teníem la cúpula, quan va haver el terratrèmol va caure el sostre de l'església. A la capella hi havia les finestres encara d'alabastre i a sota de l'estora quan es va enfonsar el terra van trobar un soterrament. També vam veure que eren originals les rajoles del terra i alguna pintura de la paret.

Vam eixir de l'església i vam entrar al museu que hi havia a la casa de davant. Hi havia diferents peces del castell, com algunes claus del centre de la volta de canó, i en pujar les escales vam trobar-nos pintures dels diferents cavallers. Sampa ens va dir que l'orde seguia existint i encara es nomenaven cavallers.

Al museu vam trobar moltes relíquies i ens va parlar dels pernolins, que eren recipients de ceràmica que recordaven a un vol, en els quals es posaven els olis per untar a la persona en la darrera comunió abans de la mort.

Ens vam aturar davant d'una placa penjada a la paret que duia un gravat. Ens contava Sampa la història de la troballa, i com va arribar-hi. Era una família que treballaven amb la ferralla, i la xiqueta ho va veure llançat i ho va recollir. Ho va portar a l'església i gràcies a ella no es va fondre i ara encara es conserva.

Vam eixir del museu i vam seguir pels carrers estrets. Ens va explicar que el campanar era anterior a l'església, i ens va mostrar que entre el campanar i l'església es trobava la muralla. Encara vam poder veure una llenca del mur.

Els contraforts de l'església eren més gruixuts de l'habitual, això la va fer resistir als terratrèmols. Vam arribar a un carreró, el carrer Santa Anna era el primer carrer de Montesa des del castell.

Els xiquets i xiquetes tenien costum de tirar-se amb pales carrer avall com si fora un tobogan.


El Castell de Montesa.

Vam pujar tot pegant-li la volta al castell.

Segons ens contava Sampa molta part del castell després del terratrèmol va ser víctima de la rapinya, també el tallat estava més profund, però es va anar reomplint amb les runes del castell. Encara així les grans penyes rocoses feien més elevades les muralles. Les roques llises semblaven haver estat tallades amb ganivets, com si es tractés d'un tros de formatge. Es combinava la rellevància històrica del castell i la magnificència del roquissar.

Vam arribar a una porteta de pedra que estava a mitja alçada de la penya, era la poterna que donava a l'albacar. Ens trobàvem davant d'un castell musulmà. Sampa ens va contar la història: A partir de les creuades medievals que van enfrontar orient i occident naixen les Ordes; el templers, els hospitalers, l'orde de Santa Maria de Montesa. Aquesta darrera, que es la que ens ocupa ara naix quan el rei de França vol acabar amb els templers i els acusa de traïció, i vol dissoldre l'orde pel poder que tenien aquests. Llavors Jaume II, net de Jaume I forma l'orde de Montesa, per protegir el Regne de València. Montesa està en un punt estratègic, en el camí cap a Castella i prop de Xàtiva. L'any 1319 naix l'orde de Montesa. Cada mestre que arribava construïa una zona. Al castell hi havia dos aljubs, també un forn on feien el pa i en la zona nord veiem les restes de les cavallerisses. Els frares sempre estaven ací però els militars anaven i venien.

A la part sud-oest del claustre es situava la capella de la Mare de Déu de Gràcia on hi havia les sepultures dels comanadors i dels frares. Comptava amb un espai subterrani que feia d'ossari.

Després vam arribar al claustre, vam veure dos arcs reconstruïts que ens donaven una idea del que havia segut. Es van trobar alguns cantorals del castell que ara es troben a Madrid. Els monjos pertanyien al Císter i portaven una vida prou austera.

Era prou espectacular veure les restes del claustre amb els inicis de les columnes i dels arcs, i veure el panell on hi havia una reproducció del que havia segut. Era un sentiment que em barrejava la tristesa pel que havia desaparegut i la curiositat per fer coincidir la realitat de les runes amb la fotografia detallada del que va ser. Com podia arribar la dissort d'un claustre; amb un terratrèmol, la rapinya de la gent i el temps, que havia transformat aquella meravella en pols i pedres rossegades, deixant tan sols un solc als carrers del patí .

Però la imaginació era molt gran, i gràcies a un espai real i una fotografia érem capaços de reconstruir en la nostra ment aquella meravella. Vam deixar el claustre i vam seguir per donar la volta. Ara en l'ala sud Sampa ens mostrava les restes del que va ser una escala de caragol on es veien alguns esglaons i la forma de la volta, que pertanyia a una torre. A la vora hi havia un antic cup i encara es veia la conducció per on eixia el vi. Vam arribar al segon aljub on encara hi havia moltes canalitzacions que portaven a ell. L'aigua segurament era molt important, especialment en cas d'assetjament i haver d'aguantar durant mesos sense poder eixir del castell. A l'est teníem una vista espectacular; es veia Xàtiva, la Llosa, l'ermita de Santa Anna i el Puig. En seguir la nostra volta vam veure la casa dels Frares que és on es van allotjar els frares quan va haver el terratrèmol.

Vam arribar a la capella de Sant Miquel on encara hi havia rostolls de manises, com per dir-nos com va ser, tot i que la major part de la ceràmica havia desaparegut. .

Vam arribar a la sala capitular, que era on es nomenaven els cavallers, era la sala més important, feia poc havien pujat tota l'escola de Montesa i els havien nomenat a tots i totes cavallers.

Sampa ens va comentar que existeixen els Camins de l'Orde, aquest camí uneix Montesa i el Maestrat, per la relació històrica que els agermana, ja que el Maestrat era on els diferents Maestres de l'Orde de Montesa tenien el seues possessions. Encara hui el Maestrat, tot i que ara partit en dues comarques l'Alt i Baix Maestrat ha mantingut el seu nom històric que li dóna rellevància a aquest fet.

Vam eixir per l'empedrat preciós del claustre cap a fora i després de fer-nos una foto de grup i acomiadar-nos de Sampa vam tornar al poble. Vam dinar de pa-i-porta al portal de Sant Vicent i després vam iniciar el Camí.





Camí de Vallada.

Vam eixir del poble i vam anar resseguint els camins entre oliveres, tarongers i alguns ametlers florits. Les aranges formaven bardisses arrenglerades, mentre al nostre darrera ressaltava la silueta del poble de Montesa i el seu castell, que el temps i la història havien volgut anar colgant, despullant la pedra de tot l'ornament, deixant un esquelet fantasmagòric. Vam arribar a un peiró i una creu, com guiats per algun cavaller invisible de l'orde de Montesa. En arribar a l'autovia ens vam separar del camí previst ja que no coincidia amb el punt on l'havíem de creuar. Llavors vam iniciar un nou itinerari a partir dels camins que anaven eixint al mapa. Vam seguir envoltats per diversos conreus, curiosament teníem a la nostra vora un bancal de planter de ceps encara en una fase joveneta. Anàvem davallant per la vall que feia la comarca de la Costera, eren com dues vessants suaument pronunciades que tenien com a vèrtex el riu Canyoles. Al nostre darrera com un capçal hi havia el castell i poble de Montesa, cada vegada més alt tal com nosaltres anàvem baixant.

La vall havia esdevingut des de segles una via de comunicació entre la costa i l'interior, i això feia que la creuaren una seria d'infraestructures humanes; l'autovia, l'ave, la via del tren. Però també naturals com era el riu Canyoles. Per això creuar la vall suposava anar superant tots aquests obstacles.

La sorpresa va vindre en arribar al riu Canyoles, l'assut frenava l'aigua que queia per sobre de la gran muralla de formigó. Malauradament les darreres pluges s'havia emportat part del camí, per això es complicava la possibilitat de creuar-lo. Ara venia un tros molt bonic de resseguir el camí per vora riu, amb la frescor de l'aigua com a companyia, però tots els passos que anàvem trobant per passar a l'altra banda de riu estaven tallats per la força de les aigües. Constantment havia de refer la ruta prevista davant dels capricis del riu. El Canyoles engrandit amb les darreres pluges havia jugat a desfer el camí i a canviar la terra de lloc. Als horts de la vora es veien grans piles de canyes arrossegades pel riu desbordat que ens mostraven fins on havia arribat la riuada. Em vaig acostar al peu de la roca on el riu solcava la llera a glopades lluentes, però era impossible creuar.

Vam anar deixant el riu i seguint la costera del camí que pujava entre bancals, molts d'ells amb els tarongers i els albercoquers encara ofegats, amb el toll d'aigua que inundava les soques i les arrels. Finalment vam trobar el pas per poder creuar a l'altra banda de riu, que tot i que estava tallat per als cotxes si que es podia passar caminant. A la llunyania s'anava apropant un cim estilitzat, el qual volia punxar el cel a la vora de Vallada. Ja estàvem a l'altra banda de riu Canyoles, ara el camí anava directe a Vallada. En arribar, encara en sol, vam passar per l'ajuntament i la plaça de l'església que per la meua sorpresa portava el meu nom. Era la primera vegada que veia el meu nom a una placa : "Plaça Ramon Martí"

Cansats però amb el cap ple de vivències vam tornar cap a casa.

Comentarios

    Si quieres, puedes o esta ruta