Descarga

Distancia

14,92 km

Desnivel positivo

66 m

Dificultad técnica

Fácil

Desnivel negativo

30 m

Altitud máxima

110 m

Trailrank

36

Altitud mínima

50 m

Tipo de ruta

Solo ida
  • Foto de El Camí. Etapa Alboraia Burjassot. - tram Horta - Camp de Túria -Camp de Morvedre
  • Foto de El Camí. Etapa Alboraia Burjassot. - tram Horta - Camp de Túria -Camp de Morvedre
  • Foto de El Camí. Etapa Alboraia Burjassot. - tram Horta - Camp de Túria -Camp de Morvedre
  • Foto de El Camí. Etapa Alboraia Burjassot. - tram Horta - Camp de Túria -Camp de Morvedre
  • Foto de El Camí. Etapa Alboraia Burjassot. - tram Horta - Camp de Túria -Camp de Morvedre
  • Foto de El Camí. Etapa Alboraia Burjassot. - tram Horta - Camp de Túria -Camp de Morvedre

Tiempo

5 horas 27 minutos

Coordenadas

1338

Fecha de subida

20 de mayo de 2018

Fecha de realización

mayo 2018
Sé el primero en aplaudir
Comparte
-
-
110 m
50 m
14,92 km

Vista 260 veces, descargada 8 veces

cerca de Alboraya, Valencia (España)

Caminada del Grup de Caminants per l'Horta Nord: d'Alboraia a Burjassot.



El passat 19 de maig vàrem fer una caminada molt i molt especial, vàrem fer l'etapa d'Alboraia a Burjassot a l'Horta Nord.

Ens vam trobar a l'estació Peris Aragó d'Alboraia, tota la gent anava arribant al punt de trobada , del sud i del nord. Després de fer les explicacions pertinents i recordar el full de ruta del dia i tot allò que ens esperava vàrem començar a caminar. Ens vam aturar a la fàbrica de Lladró, símbol de l'artesania en ceràmica. Després ens vàrem endinsar en l'horta d'Alboraia, les xufes començaven a reverdir als camps, en veure les plantes se'ns feia la boca aigua de pensar amb l'orxata. Tot un seguit de sèquies i portells anaven apareixent entre camps i alqueries.

A sobre de la terra bruna, com un castell inexpugnable apareixia el monestir dels Reis, ara també biblioteca nacional.

Ara ja ens trobàvem en el terme de València, ens vàrem aturar un moment davant de la façana, on el guàrdia de seguretat amablement ens va deixar entrar. A l'entrada una inscripció ens recordava que durant el franquisme els monestir havia estat utilitzat com a presó, per reprimir les llibertats de les persones que pensaven diferent al règim.

En entrar dintre del claustre el conjunt arquitectònic ens va fer vibrar els nostres cors, i de seguida ens va encuriosir i vam voler absorbir tota la seua bellesa, i desar totes les possibles perspectives intentant agafar amb la màquina fotogràfica el màxim d'arcs amb la cúpula al fons.

Darrera d'una reixa de ferro ens vàrem aturar per endevinar les restes de l'antiga alqueria musulmana que hi havia en aquell indret fa molts anys.

Abans de deixar el monestir vàrem admirar a una sala el paviment original i l'escala majestuosa que pujava al pis de dalt i ens recordava el poder i l'estatus de l'edifici en temps passats.

En eixir per la porta vam veure algunes de les maquetes del monestir.

Després vàrem deixar el monestir per endinsar-nos una altra vegada en la mar de xufes que ressaltaven sobre els cavallons que es perdien a l'infinit.

El proper poble que vam trobar era Tavernes Blanques, vàrem passar per l'església i ens vam agrupar amb la resta del grup al mercat.

Deixàvem el paisatge urbà i ens endinsàvem una altra vegada a l'horta, gaudint dels mil colors de la primavera i compartint l'emoció amb els companys del grup.

Veiem alguns camps de creïlles, alguns preparats ja per la collita, d'altres més tardans, ens vam aturar davant d'un camp de cols que resistia entre la jonça que creixia ufanosa. Per un estret reguer vàrem arribar al Racó de l'Anell, un amagatall encara verge on la verdor i l'aigua semblaven un oasi dintre la immensitat humanitzada.

Vàrem seguir caminant vora els camps, ara un de cols de cop dorava l'horitzó amb la fusió dels seus cabdells.

Entràvem a dos pobles menuts que encara guardaven molt l'essència tranquil·la de l'Horta; Bon Repòs i Mirambell.

Patri ens va explicar la llegenda de l'origen del nom, segons sembla feia temps hi havia una dona asseguda en una cadira a la porta de casa i va passar un home i li va dir - Bon repós, ( i ella li va contestar),- Mira'm vell.

Prop de l'església vam trobar una façana amb una bicicleta vella que havia esdevingut una obra d'art, amb dos caixons vells de fusta, plens de terra feien una bonica jardinera.

Deixàvem Bonrepòs i Mirambell i ens tornàvem a endinsar a la plana sembrada, on encara veiem un llaurador passejant entre els camps de xufa, per traure alguna dissortada herba que gosava atrevir-se a sorgir.

Entre sèquies i camps vàrem arribar a Carpesa, un altre poble de l'Horta Nord. A la font de la plaça, l'aixeta lluïa un bonic rat penat, com protegint l'aigua dels mals esperits. Més enllà l'església sorgia d'entre totes les cases. Nosaltres seguírem cap a Borbotó, en endinsar-nos pels camins del terme encara vam poder veure un llaurador regant les xufes, remullant fins submergir els petits brins.

A Borbotó ens va sorprendre la imatge de l'església, pintada d'un rosa cridaner, pel camí cap a Burjassot encara vam trobar algunes alqueries, que ressaltaven sobre els camps de creïlles. Abans d'arribar a Burjassot una gran alqueria de nobles finestres medievals ens va fer aturar-nos, era l'alqueria del Pi, vam intentar preguntar si era possible veure-la, però la poca confiança dels amos i el temps escàs no ens acompanyava, i vam seguir.

Poc després ja entràvem a Burjassot, el vell molí de la Sal, era el primer edifici als afores del poble, que portava el record del seu nom, i l'aigua del reguer s'endinsava encara entre les runes, com una sang novella que vol fer reviure en va un esser sense vida. Havíem deixat endarrere l'horta i els paisatges on tots els colors del verd es fonien amb el blau del cel. Ara Burjassot ens anava sorprenent amb els seus regals urbans .

Vam arribar al pouet que miraculosament es trobava sense cotxes, el conjunt del pouet tenia, per una banda la carassa esculpida a la pedra, la pica i la caseta amb la teula blava. Una mica més a la dreta hi havia el mural de les mans: igualtat per a viure , diversitat per a conviure. En record de Guillem Agulló, jove de 18 anys assassinat l'11 d'abril de l'any 1993 per un grup de feixistes , era símbol de la resistència, contra de la intolerància feixista.

Després vam creuar el carrer i vam fer rogle davant d'un altre punt emblemàtic, un dels murals on el nostre poeta Vicent Andrés Estellés parlava de Burjassot. En veu tranquil·la i serena un de nosaltres va recitar el poema en veu alta pel goig de tots els caminants.

Vàrem anar passant per alguns dels murals on hi havia escrits els seus poemes, i cada vegada els anava llegint algú del grup, el paisatge de l'horta es va tornar poesia, i els passos relaxats pels camins es van convertir en emoció, que ens anava calfant el cor a cada vers. Vàrem passar per l'església i de seguida la plaça, on l'estàtua de Vicent Andrés Estellés romania tranquil·la al seu vell mig després d'haver patit algun atac. El grup ens arraulírem per fer-li costat, com si el seu esguard tingués vida, com si el llibre de pedra contingués mil versos ocults, i el vam abraçar com volent demostrar el nostre amor i respecte al nostre poeta. Després, prop de la plaça un altre poema esperava a l'ombra, prop d'ell unes iaies enraonaven, que es varen aoartar oer oider llegir-lo. Però Vicent encara hi era per ací , ací el pariren i ací està, a cada racó de Burjassot, escampat en mil bocins de versos, on els vianants podíem ensumar la seua essència, i això veníem, a ensenya-nos del gran mestre.

Un altre poema ens emocionava a la plaça, i després de llegir-lo vam pujar dalt de les sitges fins arribar a l'altre pouet i l'ermita de Sant Roc, que tantes vegades havia escrit Estellés als seus versos.

Les sitges es trobaven sota dels nostres peus i era on guardaven el blat de la ciutat de València a l'època medieval, el conjunt estava format per diverses cel·les individuals, les quals les omplien amb el forment i en trobar-se plenes li posaven palla i foc i les tapaven amb unes grans pedres rodones, en acabar-se l'oxigen que hi havia, el foc s'apagava i llavors es feia el buit, quedant-se llavors sense oxigen i hermètic, cap organisme viu no podia viure i el blat es mantenia sense fer-se malbé.



Vam eixir pel portal i un altre poema ens esperava a la plaça, on un caminant amb la seua veu li donava vida.

Ara ja ens vam dirigir cap a la seu de Bassot, el lloc on havíem de dinar. Una mica cansats vàrem agafar bé la taula, a les parets del local es podien veure alguns dels cartells en record de Guillem Agulló i Salvador esmentat abans. Després de menjar la paella i segellar l'etapa amb l'encuny de Bassot l'associació cultural, Mercè ens va explicar una mica la història de Bassot:

Tot i que ja venien de la lluita per la conservació de l'Eixereta, va ser l'any 93 a la mort de Guillem quan el col·lectiu va prendre forma i es va consolidar.

En acabar de dinar vàrem anar a la plaça País Valencià on ens estava esperant Carmina Andrés la filla de Vicent Andrés Estellés.

Després de presentar-nos al grup i relaxar una mica els nervis ens va recitar el poema, Assumiràs la veu d'un poble. Va ser un moment on s'aturà el temps , era molt important per nosaltres .

També ens va contar que en aquella plaça hi havia el bust de son pare i la plaça es deia plaça del País Valencià, però el bust va sofrir l'atac d'una bomba i el nom de la plaça va ser canviat perversament pel de Constitució.

Després vam entrar al parc de l'Eixereta i vam buscar un lloc per estar tranquils i fer el rogle. En un racó d'ombra i acompanyats d'una font, vam agafar posicions.

Cadascú vam traure algun poema, o algun llibre de Vicent Andrés Estellés i en companyia de Carmina li vam fer un homenatge, al seu poble amb els seus poemes.

Era un honor per nosaltres tenir a Carmina en aquell rogle, i en aquell moment parlant del seu pare. Ens vam emocionar més quan les veus del grup regalaven al vent cançons i versos, compartint-los així amb la resta, se'ns va fer la boca aigua amb el poema del pimentó torrat, i m'aclame a tu va sonar com un clam de vida. Olga ens va cantar els Amants que van sonar agafant-nos amb l'emoció continguda,o Pepe amb el poema Misser Mascó, on parlava de sa casa, i on va nàixer Carmina. Molts dels seus versos van surar per l'Eixereta aquella vesprada, en una alenada d'un bon presagi . Finalment una foto de grup amb Carmina al mig li donava cloenda al dia.

En tornar cap a Alboraia no ens podia faltar una bona orxata per acabar d'arrodonir la jornada.

Comentarios

    Si quieres, puedes o esta ruta