Tiempo  7 horas 58 minutos

Coordenadas 3862

Fecha de subida 23 de febrero de 2019

Fecha de realización febrero 2019

-
-
611 m
333 m
0
6,0
12
24,17 km

Vista 56 veces, descargada 6 veces

cerca de Rocafort, Catalunya (España)

Ruta circular passant pels les tres viles d'aquesta zona.
La gran majoria del traçat està en bones condiciones.
Exceptuant algun tram que els matolls han envaït el camí.
També a tenir en compte que un petit tram passa per pista asfaltada, i el vehicles passant a força velocitat (mantenir-vos per la esquerra fins que abandonem aquesta pista)
Es tracta d'una església de finals de l'època gòtica, que fou edificada sobre les restes d'un temple romànic, tot canviant-li l'orientació est-oest per la nord-sud. Les primeres notícies de l'església la situen dins l'antic terme de Néspola, al lloc anomenat de Palau Aveza i com a sufragània de la de Sant Martí de Mura. L'església fou una fundació comtal, i era dels senyors del castell fins que aquesta passà a Sant Benet de Bages. El 993 el comte Ramon Borrell ven a Riculf la parròquia de Sant Martí de Néspola i les esglésies sufragànies de Sta. Maria de Palatio Avaicie i la de Sant Abundi. L'any següent, el 994, el mateix comte ven l'església de Sta. Mª de Palar Aveiza als senyors de Rocafort. L'any 1022 ja s'esmenta com a parròquia de "Santa Maria de Palacio de Aveza", categoria que encara avui conserva. L'edifici fou reformat al llarg dels segles, de manera que ha perdut gairebé totalment els trets de l'antiga construcció. L'estat de conservació és molt bo, gràcies a les darreres obres de restauració. El sarcòfag de Pere de Sitjar és obra de Berenguer Ferrer, picapedrer i escultor de Manresa. Li encarregà Guillemona, vídua de Pere. Hi ha documentats diversos pagaments com les deu lliures barcelonines rebudes el 16 d'agost de 1354 o les cent lliures que l'escultor declara haver rebut de la vídua "a compliment i solució del preu del sarcòfag". El 18 de juliol de 1356, mossèn Bernat Mateu, rector de Rocafort autoritza el trasllat de les despulles de Pere de Sitjar des del cementiri al nou sarcòfag, emplaçat dins l'església de Sant Vicenç del castell. Uns cent anys després fou traslladat a l'església parroquial de Sant Maria. Durant la Guerra Civil es portà a la Cova de Manresa per evitar la seva destrucció. Retornà a l'església un cop acabat el conflicte.
El tram entre aquest punt i el torrent del ramonet està una mica envaït pels matolls.
Des del 1304 tenim notícies de la família Vila i del mas que el tenien en alou dels senyors del castell de Talamanca. Un document procedent de l’arxiu de la família Vila, indica que Magí de Planella, senyor del castell i del terme, estableix, anys més tard que la família Vila serà perpètuament propietària del mas Vila i dels masets agregats: mas de la Torra, mas del Coscó i mas Castellar (actualment derruïts). D’aquesta manera des del primer establiment al s.XII, la casa sempre ha estat habitada la llarg de les generacions per la família Vila i els seus descendents i així ens ho demostren els fogatges de diversos anys ( 1497, 1553, 1594, 1735,1775). No va ser fins a l’any 1910 que amb la mort de la última pubilla Vila, la casa passà a mans del cognom Singla.
Aquí baixarem a mà esquerra, però hem de seguir el camí que va paral·lel als cables elèctrics.
A partir d'aquí caminarem un troç pels carrers de l'urbanització.
L'edifici actual és de finals del segle XII i fou consagrat cap al 1183, perquè en aquest any es documenta una donació de cent sous per la dedicació del temple. Amb anterioritat hi havia una construcció més antiga, esmentada ja al segle XI, però que fou substituïda per l'actual, de finals del segle XII. Al segle XVIII es feren ampliacions, de forma que l'església passà a tenir una nau a tenir-ne tres, tot i que les laterals són més curtes. S'afegiren aleshores les capelles del Roser, Sant Joan i Sant Isidre. Pel que fa a la portalada, la comparació del capitell de l'esquerra amb alguns dels del claustre de l'Estany permeten confirmar la datació dins l'últim quart del segle XII que pot coincidir perfectament amb la de 1183, any de la consagració del temple. En Berenguer de Talamanca pertanyia a la família dels Cavallers de Talamanca documentats des del s. XII. Morí el 1325 i la seva dona Blanca li féu construir una tomba a l'interior de l'església.
Acer negundo és un arbre de mida mitjana que generalment creix molt de pressa i viu pocs anys. Arriba a 10-25 m d'alt, amb un diàmetre del tronc de 30-50 cm, rarament fins a un metre. Molt sovint presenta diversos troncs i fa una massa impenetrable. Al contrari que altres aurons, que presenten fulles simples palmades, el negundo les té generalment pinnades i compostes. No obstant sovint presenta polimorfisme foliar, i te fulles que marquen una tendència cap a la forma palmada. Les flors són menudes i apareixen en raïms a la primavera el fruit és una sàmara. Al contrari que altres aurons la sexualitat de la planta és dioica i es necessiten arbres mascles i femelles per tal de tenir llavors viables. Als espais naturals de Catalunya i a la península Ibèrica, com a altres llocs a Europa, el negundo és considerat com una espècie invasora amb un impacte negatiu sobre la biodiversitat i la qualitat del paisatge. Interfereix en la regeneració natural del bosc després d'una degradació. Subespècies
La Font de Talamanca va ser construïda el 1683 i remodelada el 1707. Fins al 1968 va ser l’indret on els veïns del municipi anaven a buscar l’aigua per al consum diari. Comptava amb un safareig comunal que es feia servir per anar a rentar la roba, cosa que va convertir la font en un dels principals punts de trobada del municipi. Es tracta d’un espai envoltat de natura, a tocar del poble, i just al costat d’un arbre centenari que ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Local. És un acer negundo, una espècie americana, que en els anys que es va plantar, a principis del segle XX, era molt estranya de trobar fora del seu hàbitat originari.
Si continueu per la esquerra no te continuació. Me endavant els matolls han envaït el camí i em de tantaïxar el millor camí per passar.
Uns metres mes endavant el camí es desdibuixa una mica.
Durant la guerra de Successió Espanyola, Antoni Desvalls i de Vergós va presentar batalla als borbònics el 7 de maig de 1713 en el Combat de Mura, derrotant la columna de Diego Gonzalez, després de fer una incursió sobre Manresa en la que va derrotar el regiment borbònic napolità de Félix de la Escalera, dirigint-se posteriorment a Terrassa, sent atacat el dia 9 a Esparreguera per un destacament sortit de Martorell.
Aquesta església es trobava primerament dins l'antic terme de Nèspola i després dins del de Mura. Va dependre dels senyors del Castell de Mura, que la compraren als comtes de Barcelona. El terme de Nèspola apareix documentat al 926 i el de Mura a partir del 949. L'església apareix citada els anys 955, 973, 978 i 993, data en què Ramon Borrell vengué a Riculf l'església de Sant Martí, la de Sant Abundi i la de Santa Maria de Rocafort. La funció parroquial la va adquirir abans del 1066, any en el qual ja apareix amb aquesta categoria i que encara avui posseeix.[1] Arquitectònicament, al llarg dels segles aquesta església ha estat molt modificada.[1] Poc abans del s. XI existia una petita església preromànica d'una sola nau, de la que es conserva el capçal i una paret exterior. Al segle XII es bastí una església nova de proporcions més grans que es va unir a l'anterior amb arcs. La nova nau fou engrandida a llevant i acabada amb un absis semicircular. La coberta es féu amb volta de mig punt. A finals de segle s'hi col·locà una portalada, amb un timpà que encara avui es conserva en el qual és representada l'adoració dels reis mags al nen Jesús. Malgrat que aquest estilísticament constitueix una obre aïllada, iconogràficament és proper als bagencs, sobretot per la seva proximitat al de la Seu de Manresa. Pel que fa als capitells, es creu que són de finals del s. XII i no del s. XIII com algunes vegades s'ha afirmat. En 1437 un terratrèmol afectà l'edifici. En la restauració se suprimiren els arcs que unien les dues naus i es construí una sola arcada feta amb dovelles de pedra ben treballada, un contrafort i es cobrí la nau primitiva amb volta apuntada. Es reféu també la nau central amb volta de mig punt. L'ara d'altar la trobem ja descrita pel rector Mn. Jaume Oller en la Consueta de 1592. Per motius desconeguts el 1942 l'ara fou treta de l'església i abandonada prop de la riera. Cap a 1960 es col·locà com altar de la capella de Sant Antoni, on romangué uns vint anys, resistint dues riuades, retornant a l'església parroquial el 1980. El nom de Guillem Sendre Geribert, que figura inscrit en l'ara sembla que fa referència a una persona de renom que es troba documentada a Mura el 1071. Al s. XVII s'afegí una tercera nau a l'edificació i es construí un campanar de torre aixecat sobre l'antic, d'espadanya. Una inscripció commemorativa a la portalada d'entrada revela la finalització de les obres l'any 1697. Gràcies a les campanyes de restauració endegades s'ha recuperat part de l'aspecte original de l'edifici. Referències
Escenari de gravació de la pel·lícula "Pa negre"

Comentarios

    Si quieres, puedes o esta ruta